Estrès. La pèrdua de rendiment invisible a les empreses

L’estrès continua sent una de les assignatures pendents de la nostra societat actual i una de les principals pèrdues de rendiment, moltes vegades invisible o ignorat, dels equips humans de les empreses.

L’estrès és un mecanisme complex del nostre cos que ha permès a la nostra espècie, la humana, ser avui on som. Aquest mecanisme tremendament sofisticat activa i desactiva sistemes del nostre organisme de manera precisa, ràpida i efectiva per donar resposta a amenaces percebudes. Ara bé, aquest mecanisme brillantment efectiu en algunes situacions puntuals agudes, quan es manifesta de manera continuada i crònica esdevé un dels principals problemes de la nostra societat, amb conseqüències tant devastadores com poden ser les malalties cardíaques, la diabetis o el càncer entre altres.

Però, perquè pot ser interessant gestionar correctament l’estrès a l’empresa a part de per millorar la salut i el benestar de la seva gent?  (tot i que aquest ja hauria de ser un motiu sobradament suficient)

Perquè és una de les assignatures pendents a les empreses que pot proporcionar un augment en el rendiment dels seus empleats?

Les empreses estan inundades d’indicadors de rendiment en molts àmbits, comercial, financer, productiu, logístic, etc. Es controla i es treballa per millorar el rendiment en tots els àmbits de l’empresa, però en alguns casos les pèrdues de rendiment o els malbarataments són invisibles per la majoria d’ulls.

Això em porta a pensar en el concepte MUDA tant utilitzat en la filosofia de millora contínua japonesa. MUDA significa malbaratament, “despilfarro”, tota aquella operació o activitat que fem que no aporta valor al producte o servei. És a dir, tot allò pel que el client no està disposat a pagar.

L’estrès, si bé de forma puntual ens ajuda, aguditza els nostres sentits, ens prepara per donar respostes ràpides i ens fa treballar de forma més intensa, quan és crònic i sostingut es converteix en un MUDA, una activitat que no aporta valor i provoca interferències en el nostre rendiment.

Estarem d’acord en que la part del cos que més contribueix en el desenvolupament de la tasca de la majoria dels empleats d’una empresa és el cervell. És a dir, l’empresa paga periòdicament als seus empleats perquè principalment utilitzin el cervell de forma efectiva per treballar.

Podríem definir el cervell de forma barruera com un entramat de neurones que estableixen connexions entre elles mitjançant activitat elèctrica. Els neurocientífics, com comenta Estanislao Bachrach, han comprovat que els humans podem accedir a utilitzar totes les parts del cervell, el 100%. Ara bé, només en podem utilitzar al voltant d’un 2% de forma simultània. Per tant doncs, de totes les neurones que tenim, en podem utilitzar només un 2% a l’hora, activant-les i connectant-les elèctricament (o químicament).

Així doncs, per exemple, una persona que té com a feina principal l’anàlisi i presa de decisions, necessitem que utilitzi el màxim de neurones en aquesta tasca. Necessitem que utilitzi àrees del cervell com el còrtex prefrontal, vinculat al pensament lògic, el comportament, la planificació i la presa de decisions entre altres, activant circuits de neurones amb aquest objectiu. Que sigui capaç de recórrer a les neurones d’altres àrees del cervell com l’hipocamp, vinculades a la memòria i l’aprenentatge per tenir present les situacions del passat.

De què ens serveix que aquesta persona tingui un % de neurones ocupat en pensaments com l’angoixa, la por, la ràbia, la frustració o la tristesa?

Les neurones ocupades en aquests pensaments es resten al % que disposem per dedicar-les a la nostra tasca objectiu. Si les tenim ocupades en aquests pensaments, estem despilfarrant recursos neuronals, que a part de fer-nos sentir malament, no ens ajudaran en la nostra tasca.

Per tant doncs, les empreses en que treballem, ens paguen perquè utilitzem el màxim percentatge dins d’aquest 2% de les neurones que podem activar simultàniament en la nostra tasca. O almenys així hauria de ser.

És per aquest motiu que, per millorar el rendiment de les seves persones, les empreses encertaran en proporcionar eines per tal que els seus empleats puguin identificar i gestionar l’estrès crònic. Reduir aquest “MUDA neuronal crònic” que no aporta valor i que per tant, els està fent perdre calers.

La neurocientífica Sonia Lupen de la universitat McGill de Montreal afirma que la principal eina per combatre l’estrès crònic es basa en conèixer bé el seu funcionament i mecanismes. Per tant doncs, entendre què és l’estrès i com funciona és el millor començament per combatre’l.

 

Per tant doncs, algunes de les accions que poden emprendre les empreses per ajudar als seus empleats a identificar i combatre l’estrès crònic poden ser:

  • Formar en el funcionament de l’estrès crònic, les seves conseqüències i tècniques per combatre’l als empleats, tant comandaments com personal base.
  • Proporcionar eines i formació per la identificació i gestió de l’estrés crònic:
    • Formació en comunicació i potenciació de les relacions humanes (la socialització és una de les principals eines)
    • Gestió dels descansos
    • Sessions d’activitat física aeròbica dissenyada per combatre l’estrès (sóc molt fan d’aquesta eina tant potent)
    • Focalització de l’atenció i meditació
    • Gestió de les emocions
    • Impacte del tipus de lideratge en l’estrès de l’equip

 

Realitzant aquestes accions, les empreses atacaran de ple un dels seus MUDA invisibles, un “despilfarro” neuronal, que a part de significar problemes de salut i benestar dels seus treballadors, ben segur que ara mateix els està fent perdre diners.

Leave a Reply

Your email address will not be published.